80 anys després, els joves prenen la paraula a Mauthausen
12/06/2025
Ja fa dies d’aquell divendres en què vam marxar cap Àustria per participar en els actes de commemoració del 80è aniversari de l'alliberament del camp de Mauthausen. Falten paraules per expressar tot el que vam sentir durant aquells quatre dies, curts però intensos, que ben segur recordarem la resta de la nostra vida.
La nostra ruta de memòria va començar a Alkoven, on vam visitar el castell de Hartheim, un camp d’extermini on van morir milers de persones. Vam ser testimonis del primer acte de commemoració, un dels més durs i emotius que vam viure. Considero aquest moment el primer punt d’inflexió de la nostra experiència, en el qual ens vam adonar del que serien els dies que ens esperaven, plens de commoció, tristesa, impotència i ràbia, que cadascú exterioritzava a la seva manera. Vam finalitzar el dia visitant el municipi de Mauthausen. On vam visitar l’estació de tren, un lloc d’on s’havia volgut esborrar la petjada de l’Holocaust, i tot i que s’havia aconseguit físicament i visualment, alguna cosa en l’ambient transmetia tot el que havia passat en aquell mateix indret vuitanta anys abans. La casa d’Anna Pointner va ser el nostre últim destí del dia, la seva història ens va transmetre l’esperança i la valentia, d’aquells qui no van parar de lluitar. Vam acabar el dia amb un regust agredolç, ja que, tot i el context en què ens trobàvem, havia estat un dia bonic on a poc a poc ens havíem començat a conèixer entre tots.
Les visites als camps de concentració i extermini d’Ebensee i Gusen el segon dia, com la del camp de Mauthausen els dos últims, va ser on realment ens vam poder ficar a la pell d’aquells que havien viscut l’horror nazi. Parlant amb els familiars, llegint plaques i observant tot el que ens envoltava; vam ser més conscients que mai, de què vuitanta anys enrere, ells i elles havien trepitjat les mateixes lloses per les quals nosaltres ara caminàvem, segurament tement una mort inevitable. Tots aquests sentiments de tristesa i impotència en alguns moments del viatge es van veure eclipsats per un sentiment molt més gran que ho cobria tot, aquell que milers de persones comparteixen, que desitgen la llibertat i el respecte, i anhelen un món sense injustícies. Sens dubte la seva presència va ser evident l’11 de maig a Mauthausen on milers de persones es van alçar amb una única veu i un únic objectiu.
Per acabar, estic molt agraïda d’haver pogut formar part d’aquest projecte, que m’ha ensenyat la importància de recordar, ser conscients del que va passar perquè no es torni a repetir mai més i que definitivament ha canviat la forma en què veig el món.
Text de Queralt Rodríguez, alumna de primer de batxillerat.
La nostra ruta de memòria va començar a Alkoven, on vam visitar el castell de Hartheim, un camp d’extermini on van morir milers de persones. Vam ser testimonis del primer acte de commemoració, un dels més durs i emotius que vam viure. Considero aquest moment el primer punt d’inflexió de la nostra experiència, en el qual ens vam adonar del que serien els dies que ens esperaven, plens de commoció, tristesa, impotència i ràbia, que cadascú exterioritzava a la seva manera. Vam finalitzar el dia visitant el municipi de Mauthausen. On vam visitar l’estació de tren, un lloc d’on s’havia volgut esborrar la petjada de l’Holocaust, i tot i que s’havia aconseguit físicament i visualment, alguna cosa en l’ambient transmetia tot el que havia passat en aquell mateix indret vuitanta anys abans. La casa d’Anna Pointner va ser el nostre últim destí del dia, la seva història ens va transmetre l’esperança i la valentia, d’aquells qui no van parar de lluitar. Vam acabar el dia amb un regust agredolç, ja que, tot i el context en què ens trobàvem, havia estat un dia bonic on a poc a poc ens havíem començat a conèixer entre tots.
Les visites als camps de concentració i extermini d’Ebensee i Gusen el segon dia, com la del camp de Mauthausen els dos últims, va ser on realment ens vam poder ficar a la pell d’aquells que havien viscut l’horror nazi. Parlant amb els familiars, llegint plaques i observant tot el que ens envoltava; vam ser més conscients que mai, de què vuitanta anys enrere, ells i elles havien trepitjat les mateixes lloses per les quals nosaltres ara caminàvem, segurament tement una mort inevitable. Tots aquests sentiments de tristesa i impotència en alguns moments del viatge es van veure eclipsats per un sentiment molt més gran que ho cobria tot, aquell que milers de persones comparteixen, que desitgen la llibertat i el respecte, i anhelen un món sense injustícies. Sens dubte la seva presència va ser evident l’11 de maig a Mauthausen on milers de persones es van alçar amb una única veu i un únic objectiu.
Per acabar, estic molt agraïda d’haver pogut formar part d’aquest projecte, que m’ha ensenyat la importància de recordar, ser conscients del que va passar perquè no es torni a repetir mai més i que definitivament ha canviat la forma en què veig el món.
Text de Queralt Rodríguez, alumna de primer de batxillerat.